Qualsevol es pot fer membre de ®TMark: només ha de decidir donar suport a una de les múltiples intervencions de sabotatge creatiu contra les multinacionals, els polítics i els nous mites de l’era digital. "Les corporacions són únicament màquines per a incrementar l’opulència dels seus accionistes, sovint en detriment de la cultura i la vida. ®TMark es una màquina per millorar la cultura i la vida dels seus accionistes, sovint en detriment de l’opulència", afirma el portaveu del grup, Ray Thomas. Entre les seves accions, destaquen els mirrors, que parodien las pàgines oficials de polítics i corporacions.
Per al públic, TTTP és una fundació sense ànim de lucre, que promou diverses iniciatives, destinades a facilitar l’accés a la tecnologia a les classes més desfavorides de la societat. En realitat, es tracta d’un projecte artístic en procés, l’objectiu del qual és provocar una reflexió sobre l’ús dels nous mitjans i sobre els nous mecanismes d’exclusió generats per una societat informatitzada. "Es diu que la tecnologia ens farà lliures, i és considerada un espai més just i democràtic, però jo no puc evitar preguntar-me: qui hi té accés, en realitat?", planteja Andújar.
El pare de l’art digital espanyol, Antoni Muntadas, viu i treballa a Nova York des de fa molts anys. Aquest projecte, produït el 1994 per la Randolph St. Gallery de Xicago, és un dels capdavanters en l’ús d’Internet com a instrument de crítica social i com a territori on, a través de les contribucions de tots els internautes, es pot reconstruir una història no-oficial. File Room s’estructura com un arxiu comunitari on line sobre els casos de censura cultural en el món, que permet als usuaris accedir a la base de dades, introduir noves informacions i participar en un fòrum de discussió.
A Internet hi ha tota mena de coses en subhasta: a Absolute Sale es venen lots de l’antic bloc de les grans potències de l’Est. Després d’elegir una zona geogràfica, l’usuari ha de fer els passos típics per participar en una subhasta on line. Tanmateix, a mesura que avança, s’adonarà que la mercaderia per la qual intenta licitar és un artista natiu de la zona elegida. El projecte d’aquest col·lectiu iugoslau* invita a reflexionar sobre la identitat social i personal i sobre la situació dels artistes que han viscut els anys d’or del bloc socialista, davant el seu esfondrament, les guerres ètniques i la crisi econòmica.
Aquest projecte transforma la interfície de l’ordinador en un sistema operatiu anàrquic, on Batman i Robin esdevenen revolucionaris socialistes i el Bellagio Casino de Las Vegas es transforma en la galeria Bellagio de Belles Arts. Clic darrere clic, l’usuari anirà descobrint un món paral·lel, on res no és el que sembla. El lloc reuneix les obres d’Andy Cox i la documentació de les accions del col·lectiu Together We Can Defeat Capitalism (TWCDC; Junts podem derrotar el capitalisme), del qual és fundador. El seu objectiu és evidenciar les incongruències del sistema capitalista actual i la negativitat de la ideologia consumista, i obrir un nou espai per al diàleg i l’anàlisi crítica.
Una obra polititzada i impactant, realitzada per aquesta artista australiana, amb la col·laboració de Michael Grimm i del col·lectiu els Fantasmes, que impressiona l’usuari amb un flux ininterromput d’estímuls visuals i sonors. El projecte, dedicat al moviment zapatista mexicà, divideix la pantalla en cinc microescenaris, on es desenvolupa un itinerari narratiu d’una manera lineal, i s’hi barregen frases i imatges provinents de les diverses cultures contemporànies amb plànols militars inquietants, tractats d’estratègia bèl·lica i missatges d’ICQ firmats per conegudes corporacions multinacionals. Tot el recorregut dura aproximadament 25 minuts, i la interacció de l’usuari no és imprescindible.
Aquest projecte, concebut com una visió artística de la vida quotidiana, està dedicat a l’empleat número 12.995 i a les seves angoixes i frustracions. A través de la seva vida, Meyer analitza, irònicament, el paper de l’ésser humà i el concepte d’identitat en el món de les corporacions i de la New Economy. L’usuari és invitat a seguir la rutina diària de l’empleat sense cara i a interactuar en un seguit de situacions típiques del món laboral. Únicament després de superar un seguit de proves, el podrà seguir fins a casa, conèixer el seu espai domèstic i experimentar la seva alienació i la seva soledat... Però, alerta, al lavabo l’espera una sorpresa...
Des del 1997, RTI basa la seva pràctica artística en el reciclatge creatiu i l’ús de programes gratuïts. Recentment ha obert un trash media lab a Sheffield, on tots els equips provenen de les escombraries. El seu lloc web es proposa com un catalitzador de l’activitat artística: té l’objectiu de generar processos creatius, i no vol ser considerat una obra en ell mateix. "Els mitjans de comunicació presten molta atenció als projectes realitzats amb els recursos tecnològics més nous i costosos, però més que obres d’art, ens semblen aparadors creatius dels èxits tecnològics de les empreses. L’objectiu de les nostres instal·lacions és demostrar el potencial de la tecnologia sense cost", afirma James Wallbank, fundador del grup.
Aquest grup teatral, nascut el 1996 a Nova York, realitza performances basades en una relectura de textos coneguts d’escriptors com George Orwell, Edgar Allan Poe i Samuel Beckett. Totes les accions del grup tenen lloc al carrer i, per a la retransmissió via Internet, aprofiten les nombroses càmeres de vigilància que pul·lulen per totes les ciutats d’Occident. D’aquesta manera, d’una banda, protesten contra la violació de l’espai privat i, de l’altra, es proposen familiaritzar el públic amb les tecnologies de vigilància d’última generació, per fomentar la consciència de les implicacions socials del seu ús generalitzat i afavorir un debat públic sobre l’ús d’aquestes tecnologies dins d’una societat democràtica.
Fidel a la seva ideologia antimilitarista, Deck realitza, en col·laboració amb Joe Dellinger, un projecte que invita a analitzar les relacions entre la indústria militar i els mèdia. Basant-se en la cobertura informativa del conflicte dels Balcans, Deck acusa al Govern i els mitjans de comunicació nord-americans de manipular la realitat. Amb aquesta finalitat, realitza un muntatge amb diverses escenes bèl·liques reals, on el fragment retransmès per la televisió va acompanyat de les imatges del moment següent, aquell que el públic no ha pogut veure. Les imatges que mai no havien estat retransmeses resulten molt eloqüents.
Cofundador de l’Electronic Disturbance Theater, entre d’altres projectes, Domínguez organitza sit-in virtuals. Es tracta d’accions de protesta que utilitzen Internet com a camp de batalla, amb l’objectiu de desactivar temporalment determinats websites. La major part d’atacs s’han fet a favor del moviment zapatista i contra el Govern mexicà i les institucions relacionades, com ara el Banc de Mèxic, però també s’han adreçat contra entitats com ara el Pentàgon. Les accions es realitzen gràcies a una petita aplicació anomenada FloodNet, que es pot descarregar des del lloc d’EDT. L’ús simultani d’EDT per part de molts usuaris permet bloquejar el website elegit com a objectiu.
El IAA desenvolupa tecnologia útil per a les necessitats socials i humanes. Entre les seves creacions, destaca Pamphleteer, àlies Little Brother, un robot de disseny primitiu, programat per oferir informació a la gent que no té accés a Internet. "La seva innocència aparent el converteix en un vehicle de comunicació perfecte per a noves formes d’activisme", expliquen els creadors, que van protagonitzar una protesta contra el Govern de Haider, durant l’últim festival Ars Electrònica de Linz, Àustria. En aquella ocasió, van utilitzar el GraffitiWriter, un robot controlat via Internet, amb el qual tothom pot escriure missatges subversius al terra dels carrers.
Una banda sonora de música jazz captura l’usuari en la narració rítmica i envolupant d’un irònic karaoke telemàtic, on els crits silenciosos de Young-Hae Chang (segons la nettiquette, escriure amb lletres majúscules significa cridar) omplen la pantalla de continguts reivindicatius. "A la meva obra no hi ha interactivitat, ni disseny gràfic, ni fotos, ni banners, no hi ha colors ni pirotècnia. Detesto la interactivitat. Quan entro a una obra interactiva, em sento com un conillet d’Índies. L’art no és cap recompensa, és un xoc", afirma l’artista coreana amb la trajectòria més llarga i consolidada en l’àmbit de l’art a la Xarxa.