Qualsevol
es pot fer membre de ®TMark: només ha de decidir donar suport a una de les
múltiples intervencions de sabotatge creatiu contra les multinacionals, els
polítics i els nous mites de l’era digital. "Les corporacions són únicament
màquines per a incrementar l’opulència dels seus accionistes, sovint en
detriment de la cultura i la vida. ®TMark es una màquina per millorar la cultura
i la vida dels seus accionistes, sovint en detriment de l’opulència", afirma el
portaveu del grup, Ray Thomas. Entre les seves accions, destaquen els
mirrors, que parodien las pàgines oficials de polítics i corporacions.
Per
al públic, TTTP és una fundació sense ànim de lucre, que promou diverses
iniciatives, destinades a facilitar l’accés a la tecnologia a les classes més
desfavorides de la societat. En realitat, es tracta d’un projecte artístic en
procés, l’objectiu del qual és provocar una reflexió sobre l’ús dels nous
mitjans i sobre els nous mecanismes d’exclusió generats per una societat
informatitzada. "Es diu que la tecnologia ens farà lliures, i és considerada un
espai més just i democràtic, però jo no puc evitar preguntar-me: qui hi té
accés, en realitat?", planteja Andújar.
El
pare de l’art digital espanyol, Antoni Muntadas, viu i treballa a Nova York des
de fa molts anys. Aquest projecte, produït el 1994 per la Randolph St. Gallery
de Xicago, és un dels capdavanters en l’ús d’Internet com a instrument de
crítica social i com a territori on, a través de les contribucions de tots els
internautes, es pot reconstruir una història no-oficial. File Room
s’estructura com un arxiu comunitari on line sobre els casos de censura
cultural en el món, que permet als usuaris accedir a la base de dades, introduir
noves informacions i participar en un fòrum de discussió.
A
Internet hi ha tota mena de coses en subhasta: a Absolute Sale es venen
lots de l’antic bloc de les grans potències de l’Est. Després d’elegir una zona
geogràfica, l’usuari ha de fer els passos típics per participar en una subhasta
on line. Tanmateix, a mesura que avança, s’adonarà que la mercaderia per
la qual intenta licitar és un artista natiu de la zona elegida. El projecte
d’aquest col·lectiu iugoslau* invita a reflexionar sobre la identitat social i
personal i sobre la situació dels artistes que han viscut els anys d’or del bloc
socialista, davant el seu esfondrament, les guerres ètniques i la crisi
econòmica.
Aquest
projecte transforma la interfície de l’ordinador en un sistema operatiu
anàrquic, on Batman i Robin esdevenen revolucionaris socialistes i el
Bellagio Casino de Las Vegas es transforma en la galeria Bellagio de
Belles Arts. Clic darrere clic, l’usuari anirà descobrint un món paral·lel, on
res no és el que sembla. El lloc reuneix les obres d’Andy Cox i la documentació
de les accions del col·lectiu Together We Can Defeat Capitalism (TWCDC; Junts
podem derrotar el capitalisme), del qual és fundador. El seu objectiu és
evidenciar les incongruències del sistema capitalista actual i la negativitat de
la ideologia consumista, i obrir un nou espai per al diàleg i l’anàlisi crítica.
Una
obra polititzada i impactant, realitzada per aquesta artista australiana, amb la
col·laboració de Michael Grimm i del col·lectiu els Fantasmes, que impressiona
l’usuari amb un flux ininterromput d’estímuls visuals i sonors. El projecte,
dedicat al moviment zapatista mexicà, divideix la pantalla en cinc
microescenaris, on es desenvolupa un itinerari narratiu d’una manera lineal, i
s’hi barregen frases i imatges provinents de les diverses cultures
contemporànies amb plànols militars inquietants, tractats d’estratègia bèl·lica
i missatges d’ICQ firmats per conegudes corporacions multinacionals. Tot el
recorregut dura aproximadament 25 minuts, i la interacció de l’usuari no és
imprescindible.
Aquest
projecte, concebut com una visió artística de la vida quotidiana, està dedicat a
l’empleat número 12.995 i a les seves angoixes i frustracions. A través de la
seva vida, Meyer analitza, irònicament, el paper de l’ésser humà i el concepte
d’identitat en el món de les corporacions i de la New Economy. L’usuari és
invitat a seguir la rutina diària de l’empleat sense cara i a interactuar en un
seguit de situacions típiques del món laboral. Únicament després de superar un
seguit de proves, el podrà seguir fins a casa, conèixer el seu espai domèstic i
experimentar la seva alienació i la seva soledat... Però, alerta, al lavabo
l’espera una sorpresa...
Des
del 1997, RTI basa la seva pràctica artística en el reciclatge creatiu i l’ús de
programes gratuïts. Recentment ha obert un trash media lab a Sheffield,
on tots els equips provenen de les escombraries. El seu lloc web es proposa com
un catalitzador de l’activitat artística: té l’objectiu de generar processos
creatius, i no vol ser considerat una obra en ell mateix. "Els mitjans de
comunicació presten molta atenció als projectes realitzats amb els recursos
tecnològics més nous i costosos, però més que obres d’art, ens semblen aparadors
creatius dels èxits tecnològics de les empreses. L’objectiu de les nostres
instal·lacions és demostrar el potencial de la tecnologia sense cost", afirma
James Wallbank, fundador del grup.
Aquest
grup teatral, nascut el 1996 a Nova York, realitza performances basades en una
relectura de textos coneguts d’escriptors com George Orwell, Edgar Allan Poe i
Samuel Beckett. Totes les accions del grup tenen lloc al carrer i, per a la
retransmissió via Internet, aprofiten les nombroses càmeres de vigilància que
pul·lulen per totes les ciutats d’Occident. D’aquesta manera, d’una banda,
protesten contra la violació de l’espai privat i, de l’altra, es proposen
familiaritzar el públic amb les tecnologies de vigilància d’última generació,
per fomentar la consciència de les implicacions socials del seu ús generalitzat
i afavorir un debat públic sobre l’ús d’aquestes tecnologies dins d’una societat
democràtica.
Fidel
a la seva ideologia antimilitarista, Deck realitza, en col·laboració amb Joe
Dellinger, un projecte que invita a analitzar les relacions entre la indústria
militar i els mèdia. Basant-se en la cobertura informativa del conflicte dels
Balcans, Deck acusa al Govern i els mitjans de comunicació nord-americans de
manipular la realitat. Amb aquesta finalitat, realitza un muntatge amb diverses
escenes bèl·liques reals, on el fragment retransmès per la televisió va
acompanyat de les imatges del moment següent, aquell que el públic no ha pogut
veure. Les imatges que mai no havien estat retransmeses resulten molt
eloqüents.
Cofundador
de l’Electronic Disturbance Theater, entre d’altres projectes, Domínguez
organitza sit-in virtuals. Es tracta d’accions de protesta que utilitzen
Internet com a camp de batalla, amb l’objectiu de desactivar temporalment
determinats websites. La major part d’atacs s’han fet a favor del moviment
zapatista i contra el Govern mexicà i les institucions relacionades, com ara el
Banc de Mèxic, però també s’han adreçat contra entitats com ara el Pentàgon. Les
accions es realitzen gràcies a una petita aplicació anomenada FloodNet, que es
pot descarregar des del lloc d’EDT. L’ús simultani d’EDT per part de molts
usuaris permet bloquejar el website elegit com a objectiu.
El
IAA desenvolupa tecnologia útil per a les necessitats socials i humanes. Entre
les seves creacions, destaca Pamphleteer, àlies Little Brother, un
robot de disseny primitiu, programat per oferir informació a la gent que no té
accés a Internet. "La seva innocència aparent el converteix en un vehicle de
comunicació perfecte per a noves formes d’activisme", expliquen els creadors,
que van protagonitzar una protesta contra el Govern de Haider, durant l’últim
festival Ars Electrònica de Linz, Àustria. En aquella ocasió, van utilitzar el
GraffitiWriter, un robot controlat via Internet, amb el qual tothom pot
escriure missatges subversius al terra dels carrers.
Una
banda sonora de música jazz captura l’usuari en la narració rítmica i envolupant
d’un irònic karaoke telemàtic, on els crits silenciosos de Young-Hae Chang
(segons la nettiquette, escriure amb lletres majúscules significa cridar)
omplen la pantalla de continguts reivindicatius. "A la meva obra no hi ha
interactivitat, ni disseny gràfic, ni fotos, ni banners, no hi ha colors
ni pirotècnia. Detesto la interactivitat. Quan entro a una obra interactiva, em
sento com un conillet d’Índies. L’art no és cap recompensa, és un xoc", afirma
l’artista coreana amb la trajectòria més llarga i consolidada en l’àmbit de
l’art a la Xarxa.